divendres, 25 de novembre del 2011

Terrorisme toponímic

Sempre és un plaer llegir Ferran Suay, però avui recomano molt el seu article al diari El Punt Avui sobre els canvis de topònims que s'estan produint tant a València, com a Ses Illes. No fa gaire vam saber la intenció del govern balear de canviar el nom de Maó, i aquest matí hem sabut que també volen canviar el nom de Palma.

Aquí us deixo l'enllaç.

Terrorisme polític

dijous, 17 de novembre del 2011

Saps dir-ho també en català?

La paraula retortijón, es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador o mandró. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui.
I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. 
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental o bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.
Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.
Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els posem una "u"  al final i ens quedem tan amples: txungu, guarru... Cuentus txinus han de ser sopars de duro, és fantàstic! Tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu són una martingala o un tripijoc. Txulu, txivatu han de ser delator, espieta o portanoves, sueltu xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi, i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets. 
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana.
Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.
També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de "ara que ho dius, sí que la sabia": Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits; a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
 En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el "déu n'hi do", que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.
Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria). Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.
Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!
 L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
 L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas.    
També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic.
 L'objectiu: la imposició, la sot-missió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
 EL CATALÀ  ES PROTEGEIX SI ES PARLA  

dilluns, 7 de novembre del 2011

Llengua oral vs llengua escrita

Aquests dies els estudiants de l'assignatura Llengua, cultura i societat dels graus de Filologia Catalana i Humanitats de la UOC estan lliurant el primer treball de l'assignatura, sota el títol: En la tradició de les cultures amb sistema gràfic (escriptura) la llengua escrita ha estat sempre considerada la variant de prestigi comparada amb la llengua oral. Fins a quin punt les noves tecnologies i, en general, les comunicacions en les societats actuals poden arribar a capgirar aquesta percepció tradicional?
Els estudiants estan donant argumentacions molt interessants sobre el tema i, casualment, per donar-los un cop de mà, ahir a La Vanguardia va aparèixer l'article L'explosió de la cultura oral. Aquest és un bon recurs per ajudar-nos a reflexionar sobre si la llengua escrita segueix tenint per a molts més prestigi que la llengua oral. El debat resta obert!